Otra noche en el hastío
de no poder entenderte

--Tú cuando miras esas fotos, qué ves?

--Que qué veo? Pues..doses, no? doses dentro de círculos.

-Muy bien, ahi estamos de acuerdo, pero, qué es un "dos"?

--Cómo que qué es un dos? es un chiste o una broma? porque no lo pillo! Un dos es.. pues un dos.. un número!

--Mec! Error!

--Cómo que error? Qué es un dos entonces? una mesa?

--No, amigo, no es una mesa, el dos es algo, pero para mí, dejó de ser sólo un número hace tiempo.

--Vale, repito la pregunta: qué es entonces para ti un dos?

--Un dos..mira, para empezar, un dos está formado por un uno y un uno, no?Tiene dos partes, que se complementan y que forman otra más grande, el doble exactamente de cada una de ellas. Es la mitad de un todo. Una parte no forma el dos en mayor medida que la otra, lo forman las dos partes por igual, en porcentajes exactos. Bien, si ese concepto lo extrapolamos a otra realidad, como por ejemplo, la relación entre dos personas, también podemos ver que ese "dos" deja de ser un número para convertirse en un..estado.

--Un estado?sigue

--Dos personas, sean amigas, pareja.. lo que sea, representan juntas el dos que en su caso sería la amistad que mantienen en la que cada una  da  la mitad del todo, de su amistad. Si una da más que la otra, su unión ya no es un dos exacto, es un uno coma algo.

Por eso, un dos es la perfecta unión de dos partes que se complementan una a la otra sin pedir más de lo que dan, y que se aguantan mutuamente para dar lugar a otro..ser.  

--Vale, pero, y la manía de meterlo dentro de un círculo? También me vas a dar una charlita sobre los círculos y su significado?

-Lo del círculo es pura estética. Lo hace más bonito aún de lo que es, no crees?

-Sep... bueno, yo ya te he dicho lo que me parece...

--Sigues sin entenderlo, pero da igual. Me gusta, sí, me gusta mucho! Porque cuando tú ves un dos, lo único que has visto es lo que ve todo el mundo: un número, igual que el uno, que el siete o que el veintitrés. Yo sin embargo, cuando miro un dos, veo algo más,
Veo esto

Intermitente

Ante una pregunta tan sencilla como un "¿Qué tal?", se me ocurren tantas respuestas, y tan enrevesadas, que mejor las disfrazo con un "Bien", aunque no sea así exactamente como me siento, sólo para evitar la comedura de cabeza de la persona que pregunta.
Es un momento extraño de mi vida. Los días van pasando, uno detrás de otro, sin mucha diferencia entre ellos, simplemente pasan, y pasan, y pasan..como un pasajero de un tren, que viaja por cientos de ciudades diferentes que el tren va dejando atrás. Él solo ve una imagen borrosa de todos esos lugares, pero no se para a mirar con detalle ninguno de ellos, simplemente los ve pasar, rápidamente por la ventana del vagón.
Lo único que diferencia un día de otro, son las contínuas caídas, subidas y recaídas que tengo. Y no hablo de un día estar jodidamente bien, y al siguiente querer desaparecer, no.. yo hablo de momentos. Un segundo quiero echarme atrás absolutamente de todo, y al siguiente me siento con más fuerza que nadie en el mundo.
En realidad esta situación me está ayudando a pensar mucho en todo, en replantearme hasta lo más minúsculo de  mi vida, pero sobretodo me da ganas de cambiar muchas cosas, de salir de esta rutina. Si me pongo en la piel del pasajero que he dicho antes, querría levantarme y salir del tren, esté parado o no, me haga daño o no, pero salir.

FAHRENHEIT 451

"La noia? Una bomba de rellotgeria. No volia saber com es feia una cosa, sinó per què. I això pot ser força molest. Comences a demanar el perquè de moltes coses i, de fet, si t'hi dediques, acabes convertit en un infeliç. Pobra noia, és millor que ara sigui morta. 

Afortunadament, els casos estrambòtics com el d'ella són molt rars. Sabem com parar la majoria abans que creixin, ben aviat. No es pot construir una casa sense claus i fusta. Si no vols que es construeixi una casa, amaga els claus i la fusta. Si no vols un home poíticament desgraciat, no li donis dos aspectes dels problemes perquè es preocupi. Dóna-li'n un. O millor encara: no li'n dones cap. Deixa que oblidi que hi ha una cosa que es diu guerra. 

Si el govern és ineficient, por estable o carrega massa els impostos..tot això és millor que no que la gent hagui de preocupar-se. 

Pau, Montag.

Dóna a la gent concursos que puguin guanyar recordant la lletra de les cançons més populars, o el nom de les capitals del estats, o quant blat de moro produí Iowa l'any passat. Plena'ls de dades no combustibles. Farta'ls de fets fins que no puguin més però se sentin excel·lentment informats. Així els semblarà que pensen, tindran la sensació que es mouen sense que realment es moguin gens. I seran feliços, perquè aquesta mena de fets no canvien.

No els donis matèries esmunyedisses, com ara la filosofia o la sociologia, per començar a lligar les coses. Això duu a la malenconia. Qualsevol home que sigui capaç de desmuntar un aparell de televisió y tornar-lo a muntar, és més feliç que un altre que miri de quantificar, mesurar o comparar l'Univers, que no pot ser quantificat o mesurat sense fer sentir l'home bestial i sol. Ho sé, ho he provat; a l'infern! Endavant doncs amb els clubs i les festes, els acròbates i els màgics, els temeraris, els cotxes a reacció i les bicicletes-helicòpter, el sexe i l'heroïna, més de tot el que tingui que veure amb els reflexos automàtics. Si el drama és dolent, si la película no diu res, si la obra és buida, injecta'm teramina, una dosi forta. Creuré que responc a l'obra, quan de fet serà sols una reacció tàctil a les vibracions. Però és igual. 

Només busco un bon entreteniment. "

Que te cuente.
Que te cuente, el qué?si ni yo misma sé definirlo.

Es un arriba y abajo.
un aquí y allá,
un bien y mal a la vez.

Es un nosequé y un quéseyo,

es algo conocido, pero que no está muy claro, está bastante borroso, que se mueve, que no para, que habla y que calla a la vez. Algo parecido a una montaña rusa.

Son ganas de desconectar de todo, pero no del todo, solo de desaparecer un poco, de dejar de estar físicamente, y ser solo una espectadora más, que ve todo lo que pasa, que de vez en cuando puede hacerse notar, pero no mucho, lo justo. Sólo de momento, de momento..

¿Me entiendes?
Si la respuesta es que sí, hazme un favor, y explícamelo a mí.

Societat trista

L'altre dia, fent honor a aquest nou verb que ha sorgit fa poc, anomenat "tuentiar", vaig acabar, no sé perquè, en el perfil d'una xica d'un any menys que jo, què en la seva informació personal semblava molt contenta i orgullosa pel fet de no haver llegit un llibre en la seva vida. Concretament, aquesta xica, deia a la seva informació personal: "leer yo? JÁ!".
 El més trist és que aquesta xica no és ni la primera ni la última que trobaré fent gala de ser uns ignorants culturalment, ja que més d'una vegada he vist gent que deia coses com: "leer? que es eso?"(i derivats) i es que la majoria dels joves d'avui en dia, sembla que porten la paraula "babau" al front, i, a més, que estiguen orgullosos.
Jo pregunte..orgullosos? orgullosos de que? de no haver llegit un llibre en la seua vida? de no haver-se perdut mai entre les pagines d'una bona novel·la? D'eixes que et transporten a llocs i moments incríbles i màgics, que desenvolupen la teua ment i la teua imaginació, fent que aribes a conèixer persones imaginàries, però de les que aprens tant o més que dels teus millors amics.

La majoria de la gent prefereix la eixida fàcil, eixa eixida que comença amb la frase "jo m'espere a que isca la peli". No critique al cinema, hi ha moltes películes que et fan sentir el mateix que un llibre, que et fan pensar en tot i més, però jo, personalment, preferisc l'aventura d'imaginar i inventar, de crear personatges en la meua ment, de plenar-los de vida, de dibuixar-me al cap paissatges que potser, sols són possibles en la meua ment, i per aixó m'agrada. Ser capaç de crear llocs tan grans com sis planetes junts, ficats a un lloc tan xicotet com és el meu cap, però que es pot plenar de tantes coses.. Poder dir que sóc  l'única persona que ha vist i ha estat en eixos llocs, encara que siguen intangibles..és increíble, no creieu?

El problema de la majoria de la gent, és que no s'atreuen a fer front a un bon llibre, o veure una bona pel·lícula. Molts prefereixen plantar-se davant la tele, i veure programes imbècils, d'eixos del cor, que l'únic que fan, a més de guanyar-se la vida ficant-se en la dels altres, és podrir el teu cap, i plenar-lo de merda inservible, i poc a poc, convertir als televidents en autèntics robots, que no practiquen altra religió que la que dicta la tele, que no conèixen altra cultura que no siga la rutina diària dels famosos, que no aprenen més que a ficar-se i jutjar la vida dels demés, i que poc a poc s'autodestrueixen, ja que acaben amb la qualitat més forta que pot tenir l'èsser humà: la capacitat d'imaginar, pensar i aprendre.
Perquè, per a molts, pensar no significa viure. Per a molts, no és més que una pèrdua de temps, un obstacle que els allunya de la seva idea de vida perfecta: Guanyar molts diners, posar-se fins al cul de merda els findes i comprar moltes coses, i molt cares.

Potser, aquesta degradació de la societat no siga del tot culpa nostra, potser siga, simplement el reflexe de la cultura que ens estan donant, i que nosaltres anem seguint com a aneguets darrere del anec més gran. És per aixó que tenim que començar a trencar aquestes barreres que cobrixen la imaginació.

Vinga, surt al carrer, balla, llig, dibuixa, riu, pensa, actua, critica, rebela't, alça't, observa..però sobretot: imagina.

I és que per més que ho mire, ho remire, ho gire, revire..per més voltes que li done, no entenc el perquè.

No veig per ningún lloc quina relació té amb mi, i es que no parec jo, 

potser si uns quants messos abans m'ho hagueren dit, no m'ho hauria cregut, 

no sé com una cosa que de primera vista, i que des de fora pot semblar tan normal, des de dins pot arribar a ser tan..

tan.. màgic? especial? diferent? rar? una mica increïble també és.

Cursi, dirien alguns, fins i tot jo mateixa fa un temps, però eixa no es la paraula. No sé en realitat quina és la paraula exacta que pot definir aquesta "cosa" que em passa, aquest tremolor nerviós del meu cos cada vegada que sé que vaig a veure't.

Potser el fet de no trobar les paraules, el no saber explicar-ho, i no entendre com m'ha arribat a passar a mi, és el que fa que m'agrade tantísim.

Perquè no és com qualsevol altra  història, no està plena de paraules pastelosses per a plenar moments incòmods, no hi ha eixe pensament pessimista què molts tenen el error de caure. Que sí, que potser que acabe, potser que, fins i tot, malament, però, qué més té? el moment es ara, i hi ha que viure-ho, dia a dia, segon a segon.

M'agrada aprendre cada dia aquest tipus de coses, m'agrada riure amb tu, m'agrada que, per damunt de tot, sigam amics, amics especials, però amics. M'agrada aquesta confiança que tenim, m'agraden les formes amb què intentes picarme, m'agrada que no deixes de ser tu ni per un moment, que faces tot tipus de tonteries, i que em faces riure amb totes i cadascuna d'elles. Passejar amb tu, dir que em vull seure i que em digues "apalancà". Mirar-te als ulls, i sentirme especial, com si estiguera en el moment perfecte, en el lloc adequat. M'agraden els moments de silenci, perquè no fa falta omplir-los. M'agraden també les voltes què me dius "fea", però m'agraden encara més si les omplis amb un "t'estime". M'agrades tu, molt, moltissim.

There's not a thing that I would change

Me sorprenc a mi mateixa escrivint coses com aquesta, però supose que necessitava treure-ho tot fora, manifestar-ho.