No veig per ningún lloc quina relació té amb mi, i es que no parec jo,
potser si uns quants messos abans m'ho hagueren dit, no m'ho hauria cregut,
no sé com una cosa que de primera vista, i que des de fora pot semblar tan normal, des de dins pot arribar a ser tan..
tan.. màgic? especial? diferent? rar? una mica increïble també és.
Cursi, dirien alguns, fins i tot jo mateixa fa un temps, però eixa no es la paraula. No sé en realitat quina és la paraula exacta que pot definir aquesta "cosa" que em passa, aquest tremolor nerviós del meu cos cada vegada que sé que vaig a veure't.
Potser el fet de no trobar les paraules, el no saber explicar-ho, i no entendre com m'ha arribat a passar a mi, és el que fa que m'agrade tantísim.
Perquè no és com qualsevol altra història, no està plena de paraules pastelosses per a plenar moments incòmods, no hi ha eixe pensament pessimista què molts tenen el error de caure. Que sí, que potser que acabe, potser que, fins i tot, malament, però, qué més té? el moment es ara, i hi ha que viure-ho, dia a dia, segon a segon.
M'agrada aprendre cada dia aquest tipus de coses, m'agrada riure amb tu, m'agrada que, per damunt de tot, sigam amics, amics especials, però amics. M'agrada aquesta confiança que tenim, m'agraden les formes amb què intentes picarme, m'agrada que no deixes de ser tu ni per un moment, que faces tot tipus de tonteries, i que em faces riure amb totes i cadascuna d'elles. Passejar amb tu, dir que em vull seure i que em digues "apalancà". Mirar-te als ulls, i sentirme especial, com si estiguera en el moment perfecte, en el lloc adequat. M'agraden els moments de silenci, perquè no fa falta omplir-los. M'agraden també les voltes què me dius "fea", però m'agraden encara més si les omplis amb un "t'estime". M'agrades tu, molt, moltissim.
There's not a thing that I would change
Me sorprenc a mi mateixa escrivint coses com aquesta, però supose que necessitava treure-ho tot fora, manifestar-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario