Societat trista

L'altre dia, fent honor a aquest nou verb que ha sorgit fa poc, anomenat "tuentiar", vaig acabar, no sé perquè, en el perfil d'una xica d'un any menys que jo, què en la seva informació personal semblava molt contenta i orgullosa pel fet de no haver llegit un llibre en la seva vida. Concretament, aquesta xica, deia a la seva informació personal: "leer yo? JÁ!".
 El més trist és que aquesta xica no és ni la primera ni la última que trobaré fent gala de ser uns ignorants culturalment, ja que més d'una vegada he vist gent que deia coses com: "leer? que es eso?"(i derivats) i es que la majoria dels joves d'avui en dia, sembla que porten la paraula "babau" al front, i, a més, que estiguen orgullosos.
Jo pregunte..orgullosos? orgullosos de que? de no haver llegit un llibre en la seua vida? de no haver-se perdut mai entre les pagines d'una bona novel·la? D'eixes que et transporten a llocs i moments incríbles i màgics, que desenvolupen la teua ment i la teua imaginació, fent que aribes a conèixer persones imaginàries, però de les que aprens tant o més que dels teus millors amics.

La majoria de la gent prefereix la eixida fàcil, eixa eixida que comença amb la frase "jo m'espere a que isca la peli". No critique al cinema, hi ha moltes películes que et fan sentir el mateix que un llibre, que et fan pensar en tot i més, però jo, personalment, preferisc l'aventura d'imaginar i inventar, de crear personatges en la meua ment, de plenar-los de vida, de dibuixar-me al cap paissatges que potser, sols són possibles en la meua ment, i per aixó m'agrada. Ser capaç de crear llocs tan grans com sis planetes junts, ficats a un lloc tan xicotet com és el meu cap, però que es pot plenar de tantes coses.. Poder dir que sóc  l'única persona que ha vist i ha estat en eixos llocs, encara que siguen intangibles..és increíble, no creieu?

El problema de la majoria de la gent, és que no s'atreuen a fer front a un bon llibre, o veure una bona pel·lícula. Molts prefereixen plantar-se davant la tele, i veure programes imbècils, d'eixos del cor, que l'únic que fan, a més de guanyar-se la vida ficant-se en la dels altres, és podrir el teu cap, i plenar-lo de merda inservible, i poc a poc, convertir als televidents en autèntics robots, que no practiquen altra religió que la que dicta la tele, que no conèixen altra cultura que no siga la rutina diària dels famosos, que no aprenen més que a ficar-se i jutjar la vida dels demés, i que poc a poc s'autodestrueixen, ja que acaben amb la qualitat més forta que pot tenir l'èsser humà: la capacitat d'imaginar, pensar i aprendre.
Perquè, per a molts, pensar no significa viure. Per a molts, no és més que una pèrdua de temps, un obstacle que els allunya de la seva idea de vida perfecta: Guanyar molts diners, posar-se fins al cul de merda els findes i comprar moltes coses, i molt cares.

Potser, aquesta degradació de la societat no siga del tot culpa nostra, potser siga, simplement el reflexe de la cultura que ens estan donant, i que nosaltres anem seguint com a aneguets darrere del anec més gran. És per aixó que tenim que començar a trencar aquestes barreres que cobrixen la imaginació.

Vinga, surt al carrer, balla, llig, dibuixa, riu, pensa, actua, critica, rebela't, alça't, observa..però sobretot: imagina.

I és que per més que ho mire, ho remire, ho gire, revire..per més voltes que li done, no entenc el perquè.

No veig per ningún lloc quina relació té amb mi, i es que no parec jo, 

potser si uns quants messos abans m'ho hagueren dit, no m'ho hauria cregut, 

no sé com una cosa que de primera vista, i que des de fora pot semblar tan normal, des de dins pot arribar a ser tan..

tan.. màgic? especial? diferent? rar? una mica increïble també és.

Cursi, dirien alguns, fins i tot jo mateixa fa un temps, però eixa no es la paraula. No sé en realitat quina és la paraula exacta que pot definir aquesta "cosa" que em passa, aquest tremolor nerviós del meu cos cada vegada que sé que vaig a veure't.

Potser el fet de no trobar les paraules, el no saber explicar-ho, i no entendre com m'ha arribat a passar a mi, és el que fa que m'agrade tantísim.

Perquè no és com qualsevol altra  història, no està plena de paraules pastelosses per a plenar moments incòmods, no hi ha eixe pensament pessimista què molts tenen el error de caure. Que sí, que potser que acabe, potser que, fins i tot, malament, però, qué més té? el moment es ara, i hi ha que viure-ho, dia a dia, segon a segon.

M'agrada aprendre cada dia aquest tipus de coses, m'agrada riure amb tu, m'agrada que, per damunt de tot, sigam amics, amics especials, però amics. M'agrada aquesta confiança que tenim, m'agraden les formes amb què intentes picarme, m'agrada que no deixes de ser tu ni per un moment, que faces tot tipus de tonteries, i que em faces riure amb totes i cadascuna d'elles. Passejar amb tu, dir que em vull seure i que em digues "apalancà". Mirar-te als ulls, i sentirme especial, com si estiguera en el moment perfecte, en el lloc adequat. M'agraden els moments de silenci, perquè no fa falta omplir-los. M'agraden també les voltes què me dius "fea", però m'agraden encara més si les omplis amb un "t'estime". M'agrades tu, molt, moltissim.

There's not a thing that I would change

Me sorprenc a mi mateixa escrivint coses com aquesta, però supose que necessitava treure-ho tot fora, manifestar-ho.