Afortunadament, els casos estrambòtics com el d'ella són molt rars. Sabem com parar la majoria abans que creixin, ben aviat. No es pot construir una casa sense claus i fusta. Si no vols que es construeixi una casa, amaga els claus i la fusta. Si no vols un home poíticament desgraciat, no li donis dos aspectes dels problemes perquè es preocupi. Dóna-li'n un. O millor encara: no li'n dones cap. Deixa que oblidi que hi ha una cosa que es diu guerra.
Si el govern és ineficient, por estable o carrega massa els impostos..tot això és millor que no que la gent hagui de preocupar-se.
Pau, Montag.
Dóna a la gent concursos que puguin guanyar recordant la lletra de les cançons més populars, o el nom de les capitals del estats, o quant blat de moro produí Iowa l'any passat. Plena'ls de dades no combustibles. Farta'ls de fets fins que no puguin més però se sentin excel·lentment informats. Així els semblarà que pensen, tindran la sensació que es mouen sense que realment es moguin gens. I seran feliços, perquè aquesta mena de fets no canvien.
No els donis matèries esmunyedisses, com ara la filosofia o la sociologia, per començar a lligar les coses. Això duu a la malenconia. Qualsevol home que sigui capaç de desmuntar un aparell de televisió y tornar-lo a muntar, és més feliç que un altre que miri de quantificar, mesurar o comparar l'Univers, que no pot ser quantificat o mesurat sense fer sentir l'home bestial i sol. Ho sé, ho he provat; a l'infern! Endavant doncs amb els clubs i les festes, els acròbates i els màgics, els temeraris, els cotxes a reacció i les bicicletes-helicòpter, el sexe i l'heroïna, més de tot el que tingui que veure amb els reflexos automàtics. Si el drama és dolent, si la película no diu res, si la obra és buida, injecta'm teramina, una dosi forta. Creuré que responc a l'obra, quan de fet serà sols una reacció tàctil a les vibracions. Però és igual.
Només busco un bon entreteniment. "
Per descomptat que és més fàcil embolicar a la gent amb programes innocus i inútils que ensenyar-los a pensar. Per descomptat que si posem futbol tots els dies, diem alguna barbaritat que demostre la nostra incultura, ens inventem un llei nova o parlem de "los xuxes" que un xiquet no va a poder comprar... li donarem a la gent coses de què parlar perquè no pense en tot el que realment els afecta -que les lleis són ineficients, que estem pagant sous estelars a una colla de inútils, que el sistema educatiu és nefast...
ResponderEliminarTots estem d'acord en què un ramat d'incults és més fàcil de dominar que un de caps ben formats.
Ara bé, fins a quin punt haurem d'aprendre a pensar? Li convé a la gent ser "com eixa noia"?
No sé tu, però jo fa ja un temps era com ella, i te puc ben dir que això no te porta a cap altre puesto que a la infelicitat.
Per a què volem calcular la immensitat de l'univers si en realitat no la podrem vore mai? Per a què volem pegar-li voltes al cap pensant el que en realitat som? On ens duu això? -Enlloc. O almenys, això em sembla a mi.
Per això -i encara que sone a paradoxa que siga justament jo qui ho diga- te diré, que sí, estem d'acord en què és importat tindre cultura i saber pensar per un mateix, però encara és més importat aprendre a gaudir de la vida, saber apreciar que les coses són i simplement són; tant se val el que siguem, poc m'afecta si som somnis, titelles d'essers superiors o simplement un grapat de matèria, el que m'importa és el que podem sentir. Això sí es important. O, almenys, a mi m'ho sembla.
Ja te vaig dir anit, que en una part estic d'acord amb tu.
ResponderEliminarClar que la felicitat i gaudir la vida es molt important, pero en aquest llibre el que es crfitica es un adoctrinament de la societat per tal de que siga "feliç", o millor dit, que no s'entere de que es el que realment esta pasant.
En aquest llibre-i es un exemple molt exagerat- hi ha guerres continuament, cada dos segons estan passant missils pel cel, i la gent ho sap, pero no fa res, no vol deixar la seva felicitat, que resideix en haver- se convertit en uns zombies, estant pendents cada dia i a totes hores del mitjans de comunicacio que plenen la seva vida de falsa felicitat: la gent pensa que els actors de les series son els seus millors amics, deixa de banda les relacions amb altres persones, pero sobretot, deixen de banda, o millor dit, no s'atreuen a pensar que es el que realment esta passant.
Es una idea molt exagerada, pero no es diferencia massa del que realment passa avui en dia,no? La majoria de la gent prefereix esa felicitat, que no moure un dit i dir "ni ha prou".
Clar que pense que el gaudir de la vida es mes important que tractar de mesurar l'univers mil vegades, aixi com tractar de canviar el mon sencer, son coses impossibles que mai vas a poder aconseguir per molt que ho intentes: l'univers es infinit i son massa les persones que fan d'aquest mon el que ells volen. Pero, sincerament, jo preferisc una real felicitat, que no es eixa que depen de la quantitat de shows televisius que et tragues a la semana.
Vull tractar de ser-almenys una vegada en la meva vida-com "eixa noia".
(ho he escrit des del movil i no podia posar accents xDD)
ResponderEliminar